ÈTICA


Quan els philosophes i els Aufklärer del XVIII postulaven i predicaven la idea de «progrés», mal podien imaginar fins a quin punt la posteritat, una posteritat precisament ja «progressada», desconfiaria d’aquell optimisme bondadós que vaticinava per a l’home un futur cada cop més noble i feliç. Crec que dir-ne «desconfiança» no serà excessiu. Només els romàntics de la branca reaccionària, i la seva descendència intel·lectual, han gosat formular objeccions o retrets al «progrés» en termes d’absoluta rigidesa: no és d’aquests que vull parlar. Penso en els altres, en uns altres. Resulta evident que l’eufòria inicial, la gratitud i l’esperança projectades sobre la perspectiva alliberadora del «progrés», han anat minvant en entusiasme i en insistència. El «progrés» no va ser —no era, no és— solament una bona intenció, sinó també un «fet», i a mesura que s’acomplia, un dels seus aspectes més indiscutibles començà a despertar suspicàcies, temors i tot. En la pràctica, i per a tothom, «progrés» ha vingut a significar, d’una manera primordial, «progrés tècnic»: sèrie complicada de fenòmens que s’origina en els avenços teòrics de la ciència, es tradueix en aplicacions materials, revoluciona els mitjans de producció i amplia les possibilitats de consum i de domini de la naturalesa. En els últims temps, això s’esdevé amb una intensitat i una acceleració sense precedents en la història. Deixem de banda, ara, qualsevol consideració a propòsit dels condicionaments socials —impuls de lucre privat o planificació col·lectiva— que ho provoquen o estimulen. L’important és la magnitud del procés, i les seves repercussions en el sistema complet de formes de vida del món actual. Ha suposat, en efecte, un canvi fabulós en el comportament i en la mentalitat d’uns quants centenars de milions de persones. La situació creada és totalment nova, i aquesta «novetat» desconcerta i desvetlla inquietuds que acaben convertint-se en desconfiança: desconfiança envers el «progrés», envers la «tècnica». L’home corrent i vulgar no en fa cas. O no hi és sensible. Per regla general, ell accepta i aprofita les opcions que li brinda la ciència aplicada —l’automòbil i la penicil·lina, el televisor i la nevera elèctrica, el radar i el giradiscos, el film i la revista il·lustrada, els enginys de la cibernètica i els plàstics sintètics, tot el que se li ofereixi—, sense pensar si les conseqüències que en pervinguin poden ser altres que la mera utilitat. En les zones urbanes dels països industrials, l’adaptació de la gent als hàbits que l’expansió de la tècnica imposa s’ha realitzat a gran escala. Els avantatges immediats eren massa vistosos perquè no fos així; la força inflexible del mecanisme econòmic tampoc no tolerava cap alternativa, d’altra banda. I és enmig d’aquesta docilitat que s’aixequen els crits d’alerta. El recel i la protesta, però, procedeixen de sectors ben concrets, inequívocs. Surten del camp de les ideologies que solem anomenar «humanistes» —i, és clar, com un al·legat a favor de l’«home». La tesi genèrica i més o menys explícita ve a dir: el «progrés», o certes desviacions del «progrés», amenacen la millor dignitat de l’«home». Moltes i molt distintes alarmes es barregen en l’acusació. Hi ha la denúncia de la màquina, que «deshumanitza» el treball i implanta l’«standardització» uniformadora i enervant. Hi ha el clamor per la llibertat individual, que la massa gregària, les drogues policíaques i l’elefantiasi de l’Estat, derivats del «progrés», posen en perill. Hi ha el fàstic davant la invasió d’una cultura de pacotilla, la dels mass media, exclusivament comercial. Hi ha la por que les descobertes dels biòlegs i dels químics alterin —posem per cas: la gestació in vitro, o la generació sense pare— la mateixa estructura natural de la vida humana. Hi ha l’experiència luctuosa, tràgica, del vigor destructiu que les armes científiques més recents arriben a aconseguir: el malsomni d’una catàstrofe nuclear és justificat i burxador. La llista, podríem allargar...

Joan Fuster i Ortells

(1964)