vanitat-espill.jpg

VANITAT


¡Com ens agrada que ens afalaguen! Som vanitosos. Necessitem mantenir viu el sentiment d’importància. Una mica d’orgull personal és positiu, però sols una mica. No presa en dosis excessives la vanitat ens ajuda a viure i a ser, amb poc més, feliços. L´home és un ésser va, fatu, que necessita fer-se un lloc entre la resta de gent, ser considerat, ser important, ser detectat. Açò és la vida.

Però a vegades es pretén que aquesta importància, aquesta consideració siga cada vegada major, i si el triomf material, racial o professional no es pren en la justa mesura pot caure en la petulància, que serà una vanitat presa en dosis excessives.

Encara que la vanitat no es troba entre els pecats capitals de l’Església Catòlica ni està recollida en el DSM americà, pot arribar a ser danyina i alterar la realitat personal. Allò que és va acreix de solidesa, de pes específic, motiu pel qual el vanitós cau en el vull i perd el contacte amb la realitat. Darrere d’aquest tipus de normalitat està l’egolatria, la insolidaritat, que són vicis socials. Quan aquests vanitosos totals cauen del núvol s’afonen en la profunda nàusea.

Tanmateix, aquesta seria una vanitat excessiva, destructora, que t’obliga a mirar-te constantment en la resta de les persones, a esperar el seu elogi i et va allunyant de la veritat. Seria la “vanitat de vanitats i el córrer darrere del vent” del que parla l’Eclesiastès.

Però l’altra, la vanitat humil, la piadosa, la que s’origina amb les petites veritats i mentides, la que ens ajuda a continuar caminant amb la il·lusió, ¡que dolça que és!

Eduardo P. – 22C