coexistència.jpg
TOLERÀNCIA


“Li toleren massa”, diu el meu pare de l’actitud que uns amics seus observen respecte a la seua filla. Hi vaig pensar que aquesta tolerància era dissimular sense dissimular, permetre el que no està bé sense justificar-ho. Seria com identificar la tolerància amb una espècie de demència piadosa. Seria fer els ulls grossos. Però decidir quan i com aplicar aquesta idea de tolerància exigeix molta perspicàcia i conèixer a fons la situació, sospesar els avantatges i els inconvenients, anticipar les conseqüències, ja que es podria entendre com una debilitat o indiferència de l’autoritat i derivar a situacions perilloses. La màxima “s’ha d’exercir la tolerància però no tot pot tolerar-se” seria el colofó de l’argumentació anterior.

Així l’entendria Cervantes quan diu per boca d’Alonso Quijano: “No és millor el jutge rigorós que el clement”. Aquesta frontera entre el rigor i la clemència és molt subtil i confusa i pot arribar fins a l’extrem que la tolerància i la intolerància generen el mateix caos. Als pares, professors i autoritats en general, només l’experiència i el risc els pot ajudar a distingir quan convé estrènyer i quan afluixar en ares del bon govern.

Però la tolerància també s’entén com a respecte a la diversitat, ser capaços d’acceptar punts de vista diferents. Aquest tipus de tolerància és un esforç personal i un repte que ens convida a acceptar la pluralitat com alguna cosa justa i legítima. Una espècie d’empatia que ens abocarà a la solidaritat, que ens ensenya que ningú pot servir-se abusivament de ningú.

Eduardo P. – 22C