Soroll


El soroll és un tret d’identitat essencialment valencià, malgrat les crítiques dels meus amics més entusiastes de la cultura indígena. I l’odie com poques altres coses. Ho he dit en moltes ocasions i ho mantinc en veu baixa i per escrit. De vegades, em fa l’efecte que sóc l’únic valencià a notar-ne les molèsties, que sempre trobe totalment injustificables, per molta literatura festera que em vulguen fer engolir els més populistes dels meus conciutadans. A la porta de ma casa, es llancen carcasses i traques de vint-i-cinc metres carregades salvatgement de pólvora quan naix un xiquet, quan el bategen, quan pren la comunió, quan es casa, quan marca un gol el València o el rival de torn del Barcelona, quan encaboten el bou per a embolar-lo i quan li tallen la corda, quan li lleven els ferratges, quan ix la processó i quan entra el Nostre Senyor en l’ermita o en la parròquia. I quan no són les carcasses són els trabucs dels Moros i Cristians. I les motos d’escapament lliure. I les campanes de la parròquia, que voltegen cada dia a missa primera, a missa major, a morts o a missa darrera. I la megafonia de l’ajuntament --muetzí incivil-- que anuncia, escandalós, tandes de reg, defuncions, bans i edictes inversemblants, en un enfrontament a crits amb el poder religiós que, desgraciadament, no és sinó un diàleg de sords, indecent, fora d’època. El dret a la intimitat i al silenci, al repòs i a la solitud, són béns escassos i privats per ací, inflamats, infectats de la necessitat del fer-nos notar, de semblar algú ni que siga a brofegades i a crits. I les Falles, ho repetisc, són la cristalització de l’excés indígena. Au, si no em repetisc, rebente. Me'n vaig a nadar, que sota l'aigua és l'únic lloc on es pot estar aquests dies.

Toni Mollà (7 de març de 2007); http://www.tonimolla.cat/blog.php