Mar-2.jpg

Mar


La mar, si ens posem a pensar-ho, és una de les meravelles del món. Per això, els que hi vivim a prop (a les costes) tenim molta sort. Ací és on no estic d’acord amb Fuster, el qual afirmava que solament tenim sort els que vivim prop del Mediterrani. Jo visc a València, al costat de la Mediterrània i és clar que m’agrada. Però, i la gent d’altres oceans? Aquells, potser si llegiren aquella afirmació, no els agradaria. Pensarien que vora el lloc on ells viuen, també hi ha la millor mar, siga quina siga. Per això afirme que sí, que és una sort viure prop de la mar, però no en una determinada, sinó en totes, ja que cadascuna és especial per algun motiu. La mar és una acumulació immensa d’aigua salada i quan ens posem a mirar-la des de la línia de la costa sembla que no tinga fi. Pareix como si estiguérem nosaltres a soles i tota l’aigua enfront, sense més ciutats, països o continents. Segur que molts hauran fet la prova de tombar-se sobre l’arena i escoltar el soroll de les ones. Aquest és un dels sons més agradables que trobe a la Natura: és tranquilitzador i, a més, et fa pensar (o dormir, inclús). Enfront de la mar, solament observant-la, es poden passar hores completes quasi sense que ens adonem del pas del temps. Aquest és un sentiment, una sensació, que moltes persones comparteixen amb mi. A més, la mar és un lloc molt bo per a descansar durant les vacances d’estiu. En aquesta època es produeix una gran concentració de persones de totes les edats i sexes, que només busquen tranquil·litat. Aquests es situen en les platges i disfruten de la meravellosa aigua marina. Però també es pot disfrutar de la mar d’una altra manera (no tan econòmica) com, per exemple, amb els creuers. En ells, la gent no es banya (normalment) a la mar. En canvi, damunt el barco se senten en altres dimensions, suren, se senten lliures com els ocells, que volen sense descans, sense que ningú els diga res. No obstant això, no sé si us n'haureu adonat. Les persones que viuen prop de la mar (moltes d’elles) prefereixen les vacances en l’interior, en zones rurals, de muntanya. Així és que es produeix un efecte bastant curiós però típic de les distintes civilitzacions al llarg de la història: volem allò que no tenim, i no valorem el que tenim. La mar és una meravella, d’un valor incalculable que no podem menysprear. En canvi, hi ha gent que no l’aprecia. Es dediquen a embrutar-la amb productes químics molt perjudicials per a la vida que existeix al fons, o amb brutícia que hauria de ser depositada en llocs específicament destinats a tal fi. En definitiva, Hem d'aprendre a apreciar allò que tenim, sense destruir-ho perquè, si continuem així, en un termini de temps relativament curt, ja no podrem gaudir de les meravelles, els fantàstics i admirables paisatges que ens ofereix gratis la Natura.


Patricia P.- 22A