HORITZÓ


HORITZÓ-2.jpg

Per a definir la paraula horitzó primer caldria que cadascú pensara en la seua concepció d’horitzó. Quantes vegades ens hem assegut sobre la sorra de la platja i hem contemplat embadalits eixa línia aparent que divideix el nostre camp de visió en dos, en aquest cas, la mar i el cel. Jo afirmaria que la gran majoria de la gent o tots alguna vegada han pensat sobre què es trobarien si anaren més enllà d’eixa línia imaginària. Un es troba a la muntanya i contempla aquesta divisió a l’igual que a la platja, i el mateix ocorre a la ciutat, i a la planície de Castella la Manxa. Horitzó té aquesta clara concepció de línia divisòria contemplada aparentment, però caldria anar més enllà d’aquesta idea.

Segons la RAE es tracta d’un “límit visual de la superfície de la Terra, on pareix que es junten el cel i la terra” o “conjunt de possibilitats que s’ofereixen en un assumpte, situació o matèria” o una altra més sintetitzant, “límit, frontera”. Em pense que la de major validesa per a continuar la meua explicació és aquesta última.

Durant l’Edat Mitjana, amb el Cristianisme com a forma religiosa i de vida, es varen establir moltes i diverses teories que hui ens resulten ridícules des del punt de vista científic, no dic que no hi haja també teories encertades. Una època teocentrista on es situava Déu com a centre de l’Univers, i la Terra com a centre del sistema planetari. Una de les teories a les quals s’aferraven era el fet que la Terra era plana, és a dir, hi havia un moment en què si tu anaves amb vaixell i te’n passaves de la ratlla queies a un abisme infernal. La gent tenia por, els expedicionaris temien que els hi passara això, ensopegar-se de colp amb una ratlla, un precipici, una frontera, però la veritat és que no ho estava demostrat. A l’època no tenien els recursos que tenim a l’actualitat per a investigar, i és relativament comprensiu que s’aferraren a una idea.

La desconfiança de no saber què hi ha més enllà, passant aquella línia que sempre tenim al front per molt que caminem, ens causa un cert interés, un interés com el d’un xiquet quan li diuen que no fique el dit en la flama i el fica. Però aquest interés batalla amb la por i amb la inseguretat que a la mateixa vegada ens causa allò que desconeixem. Supose que és això el que passava a la societat ingènua, analfabeta i esclavitzada de l’època, confiaven cegament en les teories teocentristes. Als que varen impulsar la teoria que la Terra era plana volien tindre tot controlat, ells també desconeixien el que hi havia més enllà i optaren per la solució més ràpida i eficaç, dir que hi havia un moment en què s’acabava la Terra i que, per tant, no calia arriscar-se, d’aquesta manera la por produïda pel desconeixement d’una cosa que no es pot veure ni conéixer queda dissimulada. Per això pense que és relativament comprensible eixa manera de pensar.

La millor definició que ens dóna la RAE és la que he agafat per a la meua explicació, “límit, frontera”. Li podem donar moltes i distintes explicacions segons de què parlem, podem parlar d’horitzó geogràfic o d’horitzó de futur d’una empresa. Si una empresa no fixara un horitzó de futur, aniria a cegues. Es necessita fixar una altura, una barrera o un objectiu, per tal de fer les coses d’una manera més segura, amb més confiança en nosaltres mateixos, i amb més consciència de control i domini.

Jo no dic que no siga vàlid dir que és la línia divisòria visual entre la terra i el cel, ja que és la més pura veritat Si li donem un sentit més general, és allò a què fiquem una frontera per a sentir-nos més segurs, per a no deixar al nostre pensament cavil·lar a soles, per tal que no es torne boig imaginant tot el que pot haver-hi o succeir darrere d’allò que desconeixem. Amb una frontera, un horitzó, podem pensar i imaginar, però sempre aferrats a alguna cosa.

Desconfiem d’allò que hi ha després de l’horitzó però podem imaginar què hi hauria o què passaria si el traspassàrem, o fins i tot, per què no, si algú és valent pot creuar la línia i arriscar-se.

SERGIO S. - 22C