cementeri-friends.jpg

Cementeri


“Camp sant” com definiria algun personatge religiós. “Camp” on van a parar els cossos sense vida de les persones que en el seu moment van posseir la flama vital al seu interior. Però aquest mot no encerta totalment amb el lloc que representa actualment: si fos una camp no hi hauria cap mausoleu, ni panteó, ni nínxols i solament hi hauria herba, una herba encarregada d’agafar les ànimes, amb els seus arrels, d’aquells que descansen, ¿descansen en pau? Un altre motiu de discussió. Però, ben mirat, he d’admetre, que després de reflexionar detingudament, el mot de “camp” no va tan errat si ens referim al passat. Antigament, i potser encara avui, els pobles soterraven els seus morts en el camp, sí, sense cap modernitat per al mort. Per tant, potser, els antics cementeris es mereixen el nom de “camp sant”, però els d’ara, que han viscut el progrés de la humanitat, necessiten un nou nom menys bonic però més versemblant: cementeri.

Quant al mot de “sant”, és molt possible que la presència omnipotent del Senyor als llocs sagrats com aquest, manifestat a través de les creus rovellades al damunt de les tombes, o a les imatges que els nínxols presenten al seu davant, haja sigut la causa de la seua aparició. Així, la paraula “camp sant” es divideix en dos termes, el primer que a l’actualitat ja no té un veritable sentit i ha desaparegut al llarg del temps; el segon, no obstant, queda intacte encara que no diguem mai “cementeri sant”, ja que viu a l’ombra del terme “cementeri” al no ser dita ni parlada però és reproduïda a la nostra ment al contemplar la presència celestial que el lloc presenta en tots els seus racons. Per tant, cementeri podria significar “ lloc sagrat en el qual descansen en pau (requienscat in pace) les ànimes dels nostres germans i germanes”. Sense dubte una definició religiosa de nou, però ¿qui ens garanteix que el descans del mort siga plàcid i pacífic? Ningú, però l’ésser humà tendeix a inventar “realitats celestials” en les quals puguen descansar els nostres éssers amats. Això sempre té la mateixa causa: el pessimisme amb el qual ens neguem a acceptar que els morts, els nostres morts, ja no esta prop de nosaltres i per tant necessitem creure que en el cementeri aconseguiran el descans pacífic i etern que desitgem per a ells.

I no només això, sempre s’ha pensat que la mort d’una persona, és a dir, el trànsit de la vida real a l’altra vida -la vida “eterna”- ha de ser agradable per al subjecte inert. Aquest ha sigut el motiu pel qual hem passat d’un “camp sant” a un “cementeri”, hem “urbanitzat” (a l’igual que ho hem fet amb tot) aquest lloc per tal d’aconseguir un espai de descans etern. I tot per la comoditat del mort, que no és sinó una altra forma de vore quines són les persones que tenen més diners. Perquè la comoditat i el “descans” del mort avui va acompanyada dels “diners”. Això es pot contemplar en la magnificència dels mausoleus i dels panteons, així, no serà la mateixa gratitud -si la té- la d’un mort que dorma eternament en un nínxol, que la d’un mort “ric” que descanse a l’interior d’un panteó. Al cap i a la fi, la mort d’una persona és un negoci per als qui fan els monuments del cementeri, un negoci en el qual la família intenta donar al mort les comoditats suficients que, encara que no serveixen de res, deixen la ment dels familiars amb la consciència tranquil·la, perquè pensen que el “camp sant”, el “cementeri”, acollirà als seus morts amb els braços oberts en una abraçada més còmoda que la d’altres morts no rics.

Una abraçada comprada amb diners, perquè avui dia el món , fins i tot el món dels no vius, es mou amb els diners.

Marta M. - 22C